El Capità Sirera
I
Recorde que un dia el meu avi va contar-me la història del seu nèt, un xiquet miop que li agradava enmirallar-se amb el recor de la seua germana, a la que estimava i amb qui mantenía llargues converses entre els tres costats: El d’ací, el d’allà i el del costat del temps.
Assegut en el cantó preferit de la seua casa, junt a la finestra que donava al pati de llums, mirava la televisió després de tancar el llibre, qualsevol llibre que fos el que havia caigut a les seues mans. Eixia del món de la imaginació mitjançant les paraules i entrava en eixe altre exhuberant i recarregat, veloç com el seu delirant ull dret, incapaç de procesar tota aquella información de llum i so.
Normalment una veu, un poc més alta que l’altra, le tornava la terra que es trepitja amb els peus, a la que baixava d’un salt: “ N. a dinar: deixa ja de vore la tele que anem a dinar.” I no era eixe, clar està, el millor moment del dia. D’aquest costat tot era d’allò més grisenc i avorrit, dur, sec i desert. Tot era derrota i llarga posguerra, encara q en aquell temps del “desarrollo”.
Que m’haguera dit el Capità Sirera que fera davant aquest violent aterratge? T’imagines, germana, que passejos hagueren donat amb ell? I les històries que ens haguera contat sobre el pare? I de la neu? I del Marroc? I de la mar. Encara que ens haguera contat coses de la guerra. Segur que ens haguera dit que sonmiaren.
Jo mirava als ulls del meu avi, que lluien amb guspires com si foren d’un xiquet de la meua edat. Aleshores m’agafava de la mà mentres mirava el rebedor i em contava coses de l’ávia, d’Angeleta, de com la volia i on l’havia conegut. De com a voltes li marmolava i després li donava un bes en el front, abans de…I així escampava un parell de rialles de les que botàven ies quedaba en silenci, amb un somriure.”Posa’t l’abric. Anem a donar un passeig – em deia- que et vull ensenyar una cosa.” I se’n anaven al carrer a mostrar-me els mateixos llocs de sempre, el Carrer de la Mar, el cantó vell dels Navells, el racó del Carrer Comte de Montornés i el cantó de Comte Salvatierra, junt al Mercat de Colón, abans de donar la volta completa a l’Illa de cases i d’aturar-nos a la tenda de xocolates d’enfront, junt a l’estanc.
Sempre era igual i sempre era distint, sempre d’una manera nova, com només ell sapiguera fer-ho. Encara que ell no feia escompinyades a la porta de l’Esglèssia, com a mi m’agradaria hui que haguera fet, si ell haguera segut jo.
En lloc d’acò – mentres mirava la seua fotografía en el rebedor i escoltava les històries que d’ell em contava de mon pare- aprenia que a voltes es perd i que aleshores s’ha de saber perdre-ho tot. Ja que només aleshores obres la porta de la troballa, per què només aleshores pots vencer més tard, Cada volta que visques de nou en el record de les teues filles i dels teus fills, en el de teus amics i de lñes teues amigues, i en els dels seus fills i seues filles,i en de les teues nebodes i nèbots i en el de les seues nètes i nèts… Més enllà del crim, de la desaparició i del patiment, des dels bons principis de l’amor, des de la dignitat i la profunda creença en un món millor.